Per què el 8 de març?

El proper dia 8 de març es commemora el 39è Dia internacional de la dona. Molta gent veu cartells o articles de la jornada penjats a la xarxa, assisteix a xerrades, conferències i tallers, veu o participa de concentracions i manifestacions al carrer, però desconeix d’on prové l’elecció d’aquesta data. Si ets una d’aquestes persones, aquí en tens la resposta molt resumida:

8 març 1

Diuen algunes fonts, que l’incendi no fou fortuït, sinó que el propietari de la fàbrica el va provocar en un intent de fer sortir per la força a les dones que es manifestaven (desgraciadament, se li’n va anar de les mans).

Molt hem avançat i evolucionat des d’aquell fatídic dia 8 de març de 1857 però la societat actual creu que la igualtat de gènere és real perquè políticament s’han posat per escrit moltes lleis que així ho demostren, però realment algú pot garantir que aquesta igualtat sigui efectiva? De veritat creieu que les lleis poden canviar l’inconscient col·lectiu del ciutadans i ciutadanes acostumats a una situació d’injustícia que tenen normalitzada?

Les injustícies instaurades des de fa molt de temps, acaben essent normalitzades. “Tota la vida ha sigut així”. “Sempre s’ha fet d’aquesta manera”. “Això és normal”… Qui no ha sentit afirmacions com aquestes per justificar situacions injustes?

Malauradament, encara tenim molt camí per recórrer:

8 març 2

És per això que, el proper dia 8 de març, quan sentiu a algú dir que se celebra “tal o qual”, rectifiqueu-la i digueu-li: “Res a celebrar, molt per reivindicar!”

@lidiacastro79

Anuncios

Adéu Vila-seca

aeria

Vista aèria de Vila-seca

Més de 15 anys han passat d’ençà vaig venir per primer cop a visitar-te. Buscava un lloc on viure i em considero molt ‘de poble’, per això vaig triar-te. Tot i la teva extensió actual, encara conserves aquell ambient de pagesia i senzillesa. Només arribar em vas fer sentir molt acollida, sobretot per la teva gent, els vila-secans i vila-secanes de tota la vida, els que et saluden pel carrer mirant-te als ulls o els botiguers i botigueres qui, després de dos cops, ja es dirigeixen a tu pel nom.

Trobaré a faltar les passejades entre els teus carrers i les teves places. El teu casc antic s’havia convertit en la meva llar, tan ple d’història que em feia emocionar. El fet de viure al costat de la cooperativa d’estil noucentista i amb vistes al castell dels Comtes de Sicart era un gran luxe per a una historiadora sensible com jo.

castell-de-vila-seca-lat-01

Castell de Vila-seca

Mai oblidaré les teves festes i tradicions, algunes de les quals no serien possible si no fos per l’esperit emprenedor dels teus veïns i veïnes associats (o no) i pel recolzament del teu Ajuntament, on persones del poble treballen per al poble, amb comprensió i proximitat (com ha de ser).

esglesia

Església de Vila-seca

Només volia acomiadar-me de tu, Vila-seca, ara que ja no viuré entre les teves entranyes, i dir-te que sempre restaràs en un lloc especial dins del meu cor, juntament amb el munt de records que conservaré de tu en la meva memòria.

Gràcies i adéu Vila-seca!

@lidiacastro79

Narcís i els selfies

Com tots sabem, la moda dels selfies és molt recent i segons algunes fonts es considera que una de les primeres selfies fou la d’uns actors i actrius de Hollywood, presa durant la cerimònia dels Òscars de l’any 2014:

Fou la selfie més multitudinària (que incloia més persones en ella) i més retweetejada del moment. A partir de llavors, la paraula “selfie” va entrar a formar part del nostre vocabulari habitual.

No obstant això, si ens remuntem a l’antiguitat, ens podem trobar amb la figura d’en Narcís i el seu interessant relat:

Segons la mitologia grega, Narcís era un noi d’una bellesa extraordinària. Era tant bell, que nois i noies se n’enamoraven només veure’l, però Narcís els rebutjava a tots i a totes perquè no creia que ningú fos suficient bo per ell.

Un dia, Nèmesis, deessa de la venjança, cansada d’aquesta actitud summament egocèntrica del jove, va voler escarmentar Narcís i que sabés què era un amor no correspost. Va fer que s’enamorés de la seva pròpia imatge. A partir d’aleshores en Narcís no podia evitar buscar, de forma quasi malaltissa, el seu reflex en rierols, fonts,… en qualsevol superfície que li permetés admirar la seva pròpia bellesa. Tanta fou la seva obsessió que, un dia, mentre estava mirant-se embadalit en un llac, es va apropar tant al seu reflex que caigué a l’aigua i morí ofegat.

Aquest fou el tràgic final d’en Narcís, i no puc evitar preguntar-me, què hagués passat si en Narcís hagués disposat d’un mòbil? L’obsessió per la seva imatge s’hagués convertit en milers de selfies per saciar-la? Hagués mort ofegat en la seva pròpia vanitat en comptes d’en un llac?

@lidiacastro79

#NosQueremosVivas

Quan s’acaba l’any comencem a fer balanç gairebé de forma inconscient. Està bé fer repàs de tot allò que hem fet (o no) durant els darrers mesos, per posar en ordre les nostres vides, és un hàbit inclòs saludable.

En aquesta época, a més, acostumen a sortir estadístiques i percentatges de temes diversos, que ens ajuden a crear l’ambient idoni per fer memòria . Per desgràcia, molt sovint aquestes llistes ens mostren una societat que encara ha d’evolucionar molt… L’altre dia vaig rebre una d’aquestes llistes al mòbil i vaig sentir una barreja de tristesa i ràbia continguda que em van deixar l’ànima ferida.  

Volia compartir-la per fer visible, un cop més i sense defallir en la lluita, la tara moral d’arrels patriarcals que pateix la nostra societat.

💀Nos faltan algunas…

🔪Conchi, acuchillada por su ex en Pontevedra.
🔪Iris, acuchillada por el padre de sus peques en Tenerife, delante de su madre.
🔪Carmen, acuchillada por el hombre con el que compartía su vida en Palencia.
👊Maimouna, asesinada a golpes por el hombre con el que compartía su vida, delante de sus peques, en Murcia.
🌁Silvina, axfisiada por el hombre con el que compartía su vida  en Vigo.
🌁Almudena, asfixiada por su novio en Bizkaia.
🔪Fuensanta, asesinada a golpes y cuchilladas por su marido en Valencia.
👊Divi, asesinada a golpes por el hombre con el que compartía su vida en Vigo.
🔪Toñi, acuchillada por su ex en Jaén.
🔨Otilia, asesinada a hachazos por su marido en Granada.
🔪Olga, asesinada a machetazos por su ex en Barcelona.
🌁Marina y Laura, estranguladas por el ex de Laura en Cuenca.
🔫Maryna, asesinada a tiros por su marido, que también mató antes a sus dos peques, en Barcelona.
🔪G. V, degollada por su ex en Mallorca.
🔪Chari, apuñalada por su ex Málaga.
🔪S.I., apuñalada en Barcelona por el hombre con el que pasaba sus vacaciones.
🔥Laura, quemada con gasolina por su ex en Tenerife.
🔪Anka, degollada por su ex en Madrid.
👊Felicidade, asesinada a golpes por el hombre con el que compartía su vida en Asturies.
🔫Bea, asesinada a tiros por su ex,  junto a su pareja actual.
🌊S.I., tirada al mar por el hombre con el que compartía su vida en Barcelona.
👊R. N, asesinada a golpes por el hombre con el que compartía su vida, delante de su bebé, en Soria.
🔪Mª Ángeles, apuñalada por el hombre con el que compartía su vida en Cantabria.
👊María,  asesinada a golpes en Sevilla por el hombre con el que compartía su vida.
🔪Encarna, apuñalada por el hombre con el que compartía su vida, en Madrid, delante de su peque.
🔪Gema, degollada en Denia por su ex.
🔻Isabel, asesinada en Ourense por el hombre con el que compartía su vida.
🔻Francisca, asesinada en Almería por el hombre con el que compartía su vida.
🔪S.I, apuñalada en Álava por el hombre con el que compartía su vida.
🔫S.I, tiroteada por el hombre con el que compartía su vida en Lleida.
🌁Davinia, axfisiada por el hombre con el que compartía su vida en Málaga.
🚗Tamara, arrojada por su pareja desde el coche en marcha, en Cáceres.
👊Hanane, asesinada a golpes en Denia por el hombre con el que compartía su vida.
🔻Susana, asesinada en Valencia por el padre de sus peques.
🔻Egle, asesinada por el hombre con el que compartía su vida, en el hotel donde se alojaban.
🔻Sandra, asesinada en Terrassa por el hombre con el que compartía su vida, delante de su peque.
🔻Gisela, asesinada en Alicante por el hombre con el que compartía su vida.
🔻Tere y Nati, hermanas asesinadas por el ex de Teresa en Elche.
lazo-morado

En la seva memòria i en la de tantes altres que no apareixen en les xifres oficials!!

#7N #MarchaContraViolenciasMachistas #NiUnaMenos #NosQueremosVivas

@lidiacastro79

Els amulets en la història

La superstició és una creença que va nèixer ja durant la prehistòria, moment en què la humanitat es plantejava preguntes tals com: d’on venim? per què morim? què provoca la pluja?

Els amulets són, doncs, l’expressió material d’aquesta superstició, que es nodreix de la por pel desconegut i de la desconfiança cap allò que no s’entèn.

Si fem un repàs cronològic d’alguns dels amulets històrics més coneguts, no podem sinó començar la llista amb les Venus Paleolítiques.

Figuretes de fang o tallades en pedra que representen dones sense rostre amb els pits, el ventre i els malucs molt exagerats. Es creu que representaven deesses de la fertilitat i com a tals, eren l’amulet de la supervivència per excel·lència, ja que es deixava en les seves mans la reproducció de l’espècie.

Venus de Willendorf

En segona posició trobaríem els animals gravats en pedra, os o banya; també prehistòrics i amb una finalitat també relacionada amb la superviviència. Aquests amulets afavorien la caça, activitat que els proporcionava l’aliment.

Bisó de La Madeleine

En nombrosos aixovars prehistòrics s’han trobat petits objectes que acompanyaven els morts. Entre aquests objectes, els més usuals eren els collarets fets amb ossos o petxines. No podem assegurar que fossin un amulet, però sempre he pensat que a més del sentit estètic (una mica dubtòs en l’època) eren més aviat amulets per protecció de malalties, que també desconeixien i temien.

Collaret trobat a La Rioja

Si avancem un mica en el temps, en època mesopotàmica també tenien el costum d’usar amulets. En aquest cas, més adients amb la vida sedentària, trobem uns amulets anomenats “ídols-ull” que eren els protectors de la llar.

Ídol-ull mesopotàmic

En època egípcia els amulets eren variats i molt vistosos. Com, per exemple, l’Escarbat Sagrat, que protegia contra el mal en general i que normalment representava un escarbat piloter alat i amb una esfera solar entre les seves potes.

Escarbat Sagrat egipci

Entre els amulets més freqüents trobats entre les benes de les mòmies hem de destacar l’Ankh o creu ansada. Més que un amulet, era un objecte imprescindible per a la vida desprès de la mort, assegurava l’opertura de la porta del Més Enllà.

Ankh o creu ansada

Un altre dels amulets egipci era l’Ull d’Horus que protegia dels enemics i que era representat arreu.

Ull d’Horus

Si seguim avançant en el temps, els amulets següents, tot i que són d’origen celta, també eren usuals entre els etruscs (els avantpassats dels romans). Es tracta de les banyes i la figa, aquestes figures que representaven els símbols que se solien fer amb els dits d’una mà, es duien a sobre i protegien del “mal d’ull”. 

Les banyes i la figa

D’època grega i romana, els amulets més comuns eren les representacions fàl·liques, que representaven el déu Fascinus i que proteigien de les envejes.

Fascinus

I per últim, en aquest repàs cronològic entre els amulets més destacats d’època prehistòrica i antiga, he deixat la Bulla, l’amulet infantil que duien tots els nens i nenes romans des de que naixien i fins als 12 anys (edat en la que se’ls considerava ja adults). La Bulla, els protegia de la mort (no podem oblidar que la mortalitat infantil era exageradament alta).

Bulla romana

Tot i que, avui en dia, tenim una forma molt més científica d’explicar fets que ens semblen misteriosos o que de vegades no entenem, seguim tenint la necessitat (alguns/es) d’aferrar-nos a amulets (digueu-li portar els mitjons de la sort o creuar els dits quan esperem una notícia), sigui com sigui el nostre cervell racional segueix eclipsat per l’instint més primari, la por.

@lidiacastro79

COM DEIA LA IAIA

Quanta saviesa s’amaga darrera les tradicionals i populars dites catalanes que tant feia servir la meva iaia. Just avui m’he adonat de quant significat tenien aquestes frases que sempre repetia…

401793_4868608434565_95541460_n

La meva iaia, l’Assumpció, no era una dona de gaires paraules, era més del tipus de persona que escolta i observa, que no pas d’aquelles que xerra pels colzes o monopolitza una conversa. Amb ella, les coses semblaven simples i senzilles, sense complicacions. Algun cop, algú havia trencat algun plat o got, tot traginant per la cuina i ella deia: No hi ha res que duro cent anys! I continuava amb la feina, com si res hagués passat. Què en farien los que en fan! – Afegia.

Dona entregada al seu ofici, la cuina; ofici que no requereix de companyia i sí de molta concentració i imaginació… Era capaç de fer un menú amb ben poca cosa. Sempre penso, que les seves receptes es mereixen estar en un llibre, ja que són fruit de l’experimentació durant tota una vida de dedicació.

1185362_495892033837381_412821395_n

El seu negoci era només seu, familiar, ja que com bé deia: Les mitges, ni a l’hivern! No haver de passar comptes amb ningú suposo que feia que les coses fossin més fàcils. Tot i que sempre ens recordava la importància de mantenir unes bones relacions amb tothom, no sé sap mai quan pots necessitar un favor, i afegia: Una mà rente l’altra i les dos, la cara!

Era una persona a qui li agradava cuinar, menjar i donar de menjar als altres; i no sempre a canvi de diners… més d’un cop m’havia trobat a un “sense sostre” assegut a la taula de la cuina davant d’un plat ben ple. On mengen dos, mengen tres! – em mirava i deia.

942982_4868521072381_638227057_n

Una dona a qui li agradava fer el bé i respectar tothom, ens ho recordava tot dient: No te’n rigos dels meus dols perquè quan los meus sigon vells, los teus seran nous! De més petita, em semblava més una sentencia, però ara veig el bon consell que ens donava.

Tenia molt clar el valor de les coses, sempre intentava no malgastar més del necessari i va inculcar el mateix als seus fills, amb alguns amb millors resultats que amb d’altres; el meu pare, per exemple, no sempre actuava segons aquesta norma i li deia: Recollidor de cendra, escampador de farina! (Molt bona, aquesta! Sempre he cregut que defineix molt bé al meu pare).

IMG-20141229-WA0000

Aquesta era la meva iaia, sense complexitat, però amb un gran fons. Encara desconec el sentit d’una de les frases que deia. Sempre que algú li donava les gràcies, ella afegia: De la sària!

@lidiacastro79

REFLEXIÓ EN UN DIA D’INSPIRACIÓ

Avui he acompanyat a uns alumnes a participar en un concurs de relats breus i, abans de començar la prova, els he desitjat molt sort i, internament, he pensat “que les muses us acompanyin”.

Curiós, a l’hora d’inspirar són les figures femenines les que prenen forma. No és d’estranyar que els inventors d’aquestes muses no fossin uns altres que els antics grecs, misògins fins a la medul·la, però que veien a les dones com un mal menor (sense elles, la raça humana estava condemnada a l’extinció i ells, abocats a l’homosexualitat).

Llavors m’he preguntat, quina és la musa que més els escauria?

Jo sempre he preferit la Clio (evidentment), la musa de la historia.

Imatge

Però en el cas que ens ocupava (concurs de relats breus en llengua castellana) era difícil de dir quina seria més adequada… d’entre les 9 muses inventades pels grecs

Imatge

 

hauríem de descartar a l’Euterpe, la musa de la poesia lírica; a la Terpsícore, la musa de la música i la dansa; i també a la Urània, la musa de l’astronomia, ja que no aportarien la inspiració desitjada.

Què tal l’Erato, la musa de la poesia amorosa? Els podria inspirar una relat d’amor… O, potser millor la Melpòmene, la musa de la tragèdia. Tot i que, una redacció massa tràgica no seria agradable i ens deixaria una regust amarg. Però si la combinéssim amb la Talia, la musa de la comèdia, el resultat podria ser interessant.

Imatge

M’ha costat uns llargs minuts adonar-me que el millor que els podia desitjar és que totes les muses, en equip, els acompanyessin durant la prova, així el resultat de ben segur seria l’òptim.

@lidiacastro79

 

UN PAS ENRERE DE 70 ANYS!!

Amb la nova llei sobre l’avortament (by Gallardón) no fem un pas enrere de 30 anys, sinó que el fem de més de 70!!

Per un període molt curt de temps Catalunya va poder gaudir de la llei d’avortament més progressista d’Europa en el seu moment. Em refereixo a la llei de 25 de desembre de 1936, decret signat per Josep Tarradellas, president de la Generalitat.

Imatge

Frederica Montseny

Un any després, la Ministra de Sanitat del govern socialista de Largo Caballero, Frederica Montseny, despenalitzava l’avortament arreu d’Espanya. Això permetia l’avortament lliure per a totes les dones sense excepció!!

Tot i que, com bé sabem, malauradament aquesta llei no va tindre gaire vigència…

76 anys després d’allò, tornem estar desemparades de nou.

En època grega o romana per exemple les dones utilitzaven els seus propis mètodes abortius quan l’embaràs o el part suposava un perill per a la mare o quan creien que era una nena, que segurament seria abandonada a la seva sort, ja que el cap de família volia un fill que pogués heretar.

Imatge

Partera a l’antiga Roma

Soranus (s. II a.C), ginecòleg i escriptor grec, estudià les plantes amb capacitat abortiva i escriví un compendi amb imatges, calendari de recol·lecció, dosis, sistemes d’aplicació… per tal que les dones de la seva època poguessin utilitzar-les amb seguretat.

Soranus

Soranus

Algunes de les plantes en qüestió eren les següents:

Opopanax

Ferula Opopanax Spr.

Ruda

Ruta Graveolens

Violes blanques

Matthiola Annua

Violes grogues

Cheiranthus Cheiri L.

Murtra

Myrtus Communis L.

Mirra

Commiphora Myrrha

Pebre Negre

Piper Nigrum

Rúcula

Eruca Vesicaria

Bardana

Heracleum Sphoylium

Normalment, les plantes eren lligades formant una mena de tampó que era introduït per la vagina per induir l’expulsió del fetus.

L’avortament voluntari de l’embarassada no era considerat delicte a l’antiga Roma republicana. Es considerava al fetus com “portio viscerum matris” (que forma part del cos de la mare), així que, si la dona avortava no feia més que disposar del seu cos.

Pel que sembla, actualment el nostre cos no ens pertany a nosaltres, sinó a l’Estat! Ens quedarem de braços plegats?!

sobre-el-meu-cos-jo-decideixo

@lidiacastro79

HIVERN A ARGELERS

Amb el fred intens d’aquests últims dies no he pogut evitar pensar en el camp de refugiats d’Argelers, on passaren el seu primer hivern com a exiliats republicans, molts espanyols i espanyoles l’any 1939. Un hivern que es recorda especialment fred!

Imatge

Quan acabà la Guerra Civil Espanyola molts ciutadans i ciutadanes decideixen creuar la frontera amb França en busca de la igualtat, llibertat i fraternitat tant desitjades, però en comptes d’això, el que trobaren foren camps de refugiats, que en realitat no eren més que vertaders camps de concentració amb unes condicions de vida inhumanes. La rebuda per part de França no fou l’esperada per un país democràtic, que acollia a les víctimes d’una guerra civil. El francesos s’excusaren dient que es veieren desbordats amb l’arribada de més de 400.000 persones (100.000 de les quals, republicanes espanyoles)…

Imatge

L’única manera de tenir controlada aquella gran massa de gent era restant-los la llibertat, tancant-los, però on? Estem parlant de més de 400.000 persones!! Doncs l’únic lloc obert que podia encabir tantíssima gent era a les platges com la d’Argelers, Sant Cebrià o Ribesaltes. Els refugiats foren separats per sexes, per una banda els homes i per l’altra les dones i els infants, això va significar el primer cop dur.

Imatge

Un cop separats esperaven trobar menjar i aigua potable, i potser assistència mèdica, ja que algunes persones arribaven malaltes o ferides. Però el que van trobar fou desesperançador… en un principi, no hi havia RES: ni barraques, ni menjar, ni aigua potable…

Imatge

Només sorra, sorra, fred i tramuntana! Una tramuntana que feia aixecar la sorra, que s’enganxava a la roba, als cabells, es ficava als ulls, a la boca… no els permetia caminar, ni respirar… De seguida van veure que allò seria duríssim, fins i tot pitjor que la guerra que acabaven de passar. L’únic llit que tenien era la sorra freda i humida de la platja, alguns afortunats, que havien traginat mantes en el seu llarg trajecte des de l’altra banda de la frontera, improvisaren tendes de campanya amb ajuda de canyes, però molt sovint la tramuntana les tirava a terra…

Imatge

Pel que fa al menjar, era escàs i dolent: pa sec i florit, llenties fredes i bacallà salat sense dessalar. I l’aigua, que la bombejaven molt a prop de la platja, era gairebé salada. I tot acompanyat de sorra, de puces, polls i disenteria. I d’un fred tant intens que tallava la pell!!

Imatge

La platja es trobava cercada de filferro espinós per tal que no es pugessin escapar i vigilats per militars francesos, marroquins i senegalesos, armats amb baionetes, els quals van demostrar, que poc sabien del respecte per la vida humana…

Imatge

Tal i com va anomenar Robert Capa, fotògraf i testimoni d’aquella barbàrie: “L’infern sobre la sorra”.

Imatge

Tot i que les condicions de vida eren duríssimes, la militància política no va decaure. Al crit de “Alceu el puny, camarades!” els homes es preparaven per ser retratats. Poc es pensaven que estaven escrivint part de la història de la seva nació.

Imatge

És hora de seguir aquell sentiment i no defallir davant el context que ens ha tocat viure!

@lidiacastro79

NI PUTES NI SUBMISES

Després de la publicació d’un llibre de dubtós gust, s’ha obert un debat entorn al paper que ha de jugar la dona segons cert sector de la societat. Hi ha qui pretén que les dones tornin a ser submises, es casin i es quedin a casa a càrrec dels infants i a disposició del marit.

Imatge

No crec que el debat vagi més enllà i segurament no trigarà molt temps en caure en l’oblit. Però tot això m’ha fet reflexionar sobre el paper que la dona juga en la nostra societat malauradament tant masclista. El fet que les dones hagin aconseguit sortir a l’esfera pública no vol dir que no continuïn patint discriminació: un exemple és la doble jornada, la dona treballa fora de casa, però segueix realitzant la gran majoria de les tasques domèstiques. O el sostre de vidre,  aquesta barrera invisible que no permet a les dones arribar a les altes esferes…tot i que més del 80% de les noves titulacions universitàries estan en mans de dones, el llocs directius segueixen estant en mans d’homes. Segregació laboral, discriminació salarial, temporalitat, manca d’expectatives…

El debat que esmentava abans m’ha fet recordar una pel·lícula: “Les esposes perfectes”

 Imatge

Aquesta pel·lícula ens presentava una urbanització de luxe, amb famílies selectes i “esposes perfectes”, sempre arreglades i guapes, amb la casa neta, el menjar preparat i a disposició dels seus marits. El somni de qualsevol home dels anys ’50. Però al final, aquesta perfecció era totalment fictícia, doncs resultava que les esposes en qüestió no eren dones reals sinó robots d’última generació a les ordres del seu amo.

M’ha vingut a la memòria, al mateix temps, una guia de la “Bona esposa” editada l’any 1933 que vaig trobar per la xarxa amb 11 regles per fer feliç al marit. I com una imatge val més que 1000 paraules… Aquí teniu la guia:

Imatge

Imatge

Imatge

Imatge

Imatge

Imatge

Imatge

Imatge

Imatge

Imatge

Imatge

Imatge

Imatge

En fi… Espero no fer un gran descobriment, però les dones no som robots, ni heroïnes, ni supermodels… som éssers humans amb sentiments, intel·ligència i defectes.

La imatge de la dona que se’ns imposa des dels mitjans de comunicació: guapa, jove, amb un cos perfecte, atractiva… que per arribar a ser executiva ha de ser agressiva i ha de renunciar a tenir una vida… aquesta imatge, l’únic que aconsegueix és frustrar a moltes noies que no es veuen reflectides en aquest mirall irreal i que creuen que hauran de renunciar a moltes coses per arribar a ser felices. I jo em pregunto, cal que renunciï a res un home per aconseguir el mateix?

@lidiacastro79